Moments incòmodes

Fa un parell de mesos, per motius que ara no venen al cas i també per sostenibilitat, he deixat el cotxe aparcadet i he començat a desplaçar-me en transport públic. El meu retrobament amb el tren, el metro i el bus té un munt de coses positives -m´encanta endormiscar-me amb el vaivé del metro, m, encanta observar la ciutat des de les finestres grans del bus i com no, m, encanta la sensació d, aventura que em provoca l, espera a l, andana d´un tren que em dur a una altra ciutat-. I també és cert que ja no pateixo l, estres dels embussos de les rondes. I que puc aprofitar els desplaçaments per llegir, per fer gestions amb el mòbil o per  descansar la ment. 

Però no tot és idíl·lic, no us enganyaré. 

També hi ha alguns inconvenients, com ara no poder calçar els talons que tan m, agraden -ara, si de cas, els porto a la motxilla per posar-me´ls quan arribo al meu destí-. Haver d´escoltar les converses cridaneres / absurdes dels viatgers que decideixen parlar per mòbil aliens als altres viatgers. Les sospites de la presència de carteristes... I després està el moment incòmode per excel·lència. 

Què quin és aquest moment?. Doncs bé, com que a prop de casa tinc una línia de metro que és bastant profunda -penso que per sota del nivell d´altres línies o bé a mi m´ho sembla-, per arribar fins a l,andana has de baixar alguns pisos i els dissenyadors de l´estació no l´han acabat d,encertar, perquè en lloc de fer-nos baixar directament fins a les vies, per arribar-hi has de donar massa voltes pels vestíbuls, com si estiguessis a una gran magatzem, tipus Corte Inglés, i TMB volgués promocionar productes que estiguessin exposats a l,estació. Bé, el cas és que per evitar aquestes voltes, he decidit agafar l,ascensor que comunica l, andana amb el carrer. 

Acostumada a saludar la gent que em trobo a l,ascensor de casa, de la feina o d, un hotel, quan entro a l´ascensor del metro, dic hola o bon dia, però de moment, mai, cap dia, m´ha contestat ningú. Al contrari, la baixada fins l, andana se´m fa eterna, perquè és dir hola i produir-se un silenci incòmode. Fins i tot detecto com els ocupants de l´ascensor que van junts, creuen mirades de complicitat entre ells, com si pel fet de dir hola jo fos la boja de la ciutat o estigués empestada o no tingués amics i els busqués desesperadament entre els altres usuaris del metro. No sé. Penso que si comparteixes un espai tan reduït amb altres persones i estem tan a prop els uns dels altres, tampoc no es tan estrany dir bon dia, no?. Qui ha establert que als ascensors del metro s´està exempt de saludar?.

El cas és que vist que ningú em torna la salutació, m,he proposat deixar de fer-ho, però oblido el meu propòsit gairebé cada dia i així que entro a l,ascensor, somric i dic hola. I seguidament venen els famosos segons incòmodes de cada dia, fins que surto a l, andanada, deixant enrere, per fi, la colla d,antipàtics que agafen el metro amb cara de pomes agres. Coi gent, què no passa res si sou una mica amables!!!

El monstre

Quan ja tinc un peu al carrer, me n´adono d, on sóc. Freno en sec,  dubtant si desfer el camí o continuar endavant, però faig el cor fort i enfilo definitivament el carrer. 

Alleugerant el pas, la miro de reüll en creuar-me amb ella. Es veu bonica. Conserva la seva esplendor i les seves formes encisadores, però a mi no m´enganya pas. Sota aquesta taulada taronja i les quatre parets que la sostenen vaig perdre uns quants anys malaguanyats de la meva vida i la possibilitat de ser mare. La pell, que té memòria, se m´eriça al estar-hi tan a prop. 

Fins que no vaig abandonar aquesta casa no em vaig adonar del fred que hi feia, ni vaig ser conscient de la pudor rància que impregnava  l,ambient, se´t ficava nas amunt i  t´envaïa tota per dins. Mai abans, ni en els dies que haurien de venir, ningú m´havia menystingut com ho va fer el monstre de gel que habitava la maleïda casa. Era un esser amargat que no acceptava el pas del temps i en un intent de retenir la joventut que se li escapava entre els dits llargaruts i deformats, es va dedicar a xuclar la meva energia. 

Quan hi penso encara em sorprenc. Perquè vaig restar tots aquells anys sota l´ombra d´aquell monstre arrogant?.

No vaig ser plenament conscient d´aquell hivern permanent fins que en vaig ser lluny. Al relacionar-me amb altres persones,  al conèixer gent i crear nous lligams, vaig descobrir que realment un pertany al lloc on se l´estima, se´l desitja, se l´espera, se´l sent, se´l pensa i sobretot, se li demostra. Aquest casa doncs, mai havia estat la meva casa. 

Embrancada en els meus pensament, arribo al capdamunt del carrer i una brisa amb olor de mar em recorda que sóc viva i tot arribant a la botiga de llegums cuites, em descobreixo somrient per dins, celebrant secretament que aquella casa i aquell temps ja no em fan mal.