Quan ja tinc un peu al carrer, me n´adono d, on sóc. Freno en sec, dubtant si desfer el camí o continuar endavant, però faig el cor fort i enfilo definitivament el carrer.
Alleugerant el pas, la miro de reüll en creuar-me amb ella. Es veu bonica. Conserva la seva esplendor i les seves formes encisadores, però a mi no m´enganya pas. Sota aquesta taulada taronja i les quatre parets que la sostenen vaig perdre uns quants anys malaguanyats de la meva vida i la possibilitat de ser mare. La pell, que té memòria, se m´eriça al estar-hi tan a prop.
Fins que no vaig abandonar aquesta casa no em vaig adonar del fred que hi feia, ni vaig ser conscient de la pudor rància que impregnava l,ambient, se´t ficava nas amunt i t´envaïa tota per dins. Mai abans, ni en els dies que haurien de venir, ningú m´havia menystingut com ho va fer el monstre de gel que habitava la maleïda casa. Era un esser amargat que no acceptava el pas del temps i en un intent de retenir la joventut que se li escapava entre els dits llargaruts i deformats, es va dedicar a xuclar la meva energia.
Quan hi penso encara em sorprenc. Perquè vaig restar tots aquells anys sota l´ombra d´aquell monstre arrogant?.
No vaig ser plenament conscient d´aquell hivern permanent fins que en vaig ser lluny. Al relacionar-me amb altres persones, al conèixer gent i crear nous lligams, vaig descobrir que realment un pertany al lloc on se l´estima, se´l desitja, se l´espera, se´l sent, se´l pensa i sobretot, se li demostra. Aquest casa doncs, mai havia estat la meva casa.
Embrancada en els meus pensament, arribo al capdamunt del carrer i una brisa amb olor de mar em recorda que sóc viva i tot arribant a la botiga de llegums cuites, em descobreixo somrient per dins, celebrant secretament que aquella casa i aquell temps ja no em fan mal.
