Moments incòmodes

Fa un parell de mesos, per motius que ara no venen al cas i també per sostenibilitat, he deixat el cotxe aparcadet i he començat a desplaçar-me en transport públic. El meu retrobament amb el tren, el metro i el bus té un munt de coses positives -m´encanta endormiscar-me amb el vaivé del metro, m, encanta observar la ciutat des de les finestres grans del bus i com no, m, encanta la sensació d, aventura que em provoca l, espera a l, andana d´un tren que em dur a una altra ciutat-. I també és cert que ja no pateixo l, estres dels embussos de les rondes. I que puc aprofitar els desplaçaments per llegir, per fer gestions amb el mòbil o per  descansar la ment. 

Però no tot és idíl·lic, no us enganyaré. 

També hi ha alguns inconvenients, com ara no poder calçar els talons que tan m, agraden -ara, si de cas, els porto a la motxilla per posar-me´ls quan arribo al meu destí-. Haver d´escoltar les converses cridaneres / absurdes dels viatgers que decideixen parlar per mòbil aliens als altres viatgers. Les sospites de la presència de carteristes... I després està el moment incòmode per excel·lència. 

Què quin és aquest moment?. Doncs bé, com que a prop de casa tinc una línia de metro que és bastant profunda -penso que per sota del nivell d´altres línies o bé a mi m´ho sembla-, per arribar fins a l,andana has de baixar alguns pisos i els dissenyadors de l´estació no l´han acabat d,encertar, perquè en lloc de fer-nos baixar directament fins a les vies, per arribar-hi has de donar massa voltes pels vestíbuls, com si estiguessis a una gran magatzem, tipus Corte Inglés, i TMB volgués promocionar productes que estiguessin exposats a l,estació. Bé, el cas és que per evitar aquestes voltes, he decidit agafar l,ascensor que comunica l, andana amb el carrer. 

Acostumada a saludar la gent que em trobo a l,ascensor de casa, de la feina o d, un hotel, quan entro a l´ascensor del metro, dic hola o bon dia, però de moment, mai, cap dia, m´ha contestat ningú. Al contrari, la baixada fins l, andana se´m fa eterna, perquè és dir hola i produir-se un silenci incòmode. Fins i tot detecto com els ocupants de l´ascensor que van junts, creuen mirades de complicitat entre ells, com si pel fet de dir hola jo fos la boja de la ciutat o estigués empestada o no tingués amics i els busqués desesperadament entre els altres usuaris del metro. No sé. Penso que si comparteixes un espai tan reduït amb altres persones i estem tan a prop els uns dels altres, tampoc no es tan estrany dir bon dia, no?. Qui ha establert que als ascensors del metro s´està exempt de saludar?.

El cas és que vist que ningú em torna la salutació, m,he proposat deixar de fer-ho, però oblido el meu propòsit gairebé cada dia i així que entro a l,ascensor, somric i dic hola. I seguidament venen els famosos segons incòmodes de cada dia, fins que surto a l, andanada, deixant enrere, per fi, la colla d,antipàtics que agafen el metro amb cara de pomes agres. Coi gent, què no passa res si sou una mica amables!!!