Fa un parell de mesos, per motius que ara no venen al cas i també per sostenibilitat, he deixat el cotxe aparcadet i he començat a desplaçar-me en transport públic. El meu retrobament amb el tren, el metro i el bus té un munt de coses positives -m´encanta endormiscar-me amb el vaivé del metro, m, encanta observar la ciutat des de les finestres grans del bus i com no, m, encanta la sensació d, aventura que em provoca l, espera a l, andana d´un tren que em dur a una altra ciutat-. I també és cert que ja no pateixo l, estres dels embussos de les rondes. I que puc aprofitar els desplaçaments per llegir, per fer gestions amb el mòbil o per descansar la ment.
Però no tot és idíl·lic, no us enganyaré.
També hi ha alguns inconvenients, com ara no poder calçar els talons que tan m, agraden -ara, si de cas, els porto a la motxilla per posar-me´ls quan arribo al meu destí-. Haver d´escoltar les converses cridaneres / absurdes dels viatgers que decideixen parlar per mòbil aliens als altres viatgers. Les sospites de la presència de carteristes... I després està el moment incòmode per excel·lència.
Què quin és aquest moment?. Doncs bé, com que a prop de casa tinc una línia de metro que és bastant profunda -penso que per sota del nivell d´altres línies o bé a mi m´ho sembla-, per arribar fins a l,andana has de baixar alguns pisos i els dissenyadors de l´estació no l´han acabat d,encertar, perquè en lloc de fer-nos baixar directament fins a les vies, per arribar-hi has de donar massa voltes pels vestíbuls, com si estiguessis a una gran magatzem, tipus Corte Inglés, i TMB volgués promocionar productes que estiguessin exposats a l,estació. Bé, el cas és que per evitar aquestes voltes, he decidit agafar l,ascensor que comunica l, andana amb el carrer.
Acostumada a saludar la gent que em trobo a l,ascensor de casa, de la feina o d, un hotel, quan entro a l´ascensor del metro, dic hola o bon dia, però de moment, mai, cap dia, m´ha contestat ningú. Al contrari, la baixada fins l, andana se´m fa eterna, perquè és dir hola i produir-se un silenci incòmode. Fins i tot detecto com els ocupants de l´ascensor que van junts, creuen mirades de complicitat entre ells, com si pel fet de dir hola jo fos la boja de la ciutat o estigués empestada o no tingués amics i els busqués desesperadament entre els altres usuaris del metro. No sé. Penso que si comparteixes un espai tan reduït amb altres persones i estem tan a prop els uns dels altres, tampoc no es tan estrany dir bon dia, no?. Qui ha establert que als ascensors del metro s´està exempt de saludar?.
El cas és que vist que ningú em torna la salutació, m,he proposat deixar de fer-ho, però oblido el meu propòsit gairebé cada dia i així que entro a l,ascensor, somric i dic hola. I seguidament venen els famosos segons incòmodes de cada dia, fins que surto a l, andanada, deixant enrere, per fi, la colla d,antipàtics que agafen el metro amb cara de pomes agres. Coi gent, què no passa res si sou una mica amables!!!
El cas és que vist que ningú em torna la salutació, m,he proposat deixar de fer-ho, però oblido el meu propòsit gairebé cada dia i així que entro a l,ascensor, somric i dic hola. I seguidament venen els famosos segons incòmodes de cada dia, fins que surto a l, andanada, deixant enrere, per fi, la colla d,antipàtics que agafen el metro amb cara de pomes agres. Coi gent, què no passa res si sou una mica amables!!!
